27 de jul. 2008

Nits d'estiu


És quan dormisquejo que hi veig clar,
foll d'una escumosa i fresca metzina...

(J.V.Bru)

#P.D.*
Si cliqueu sobre la foto, refresca més...
Podria haver convidat, però -ja ho sabeu-
cap bloc no és perfecte...

* * *

Fotografia: J.M.Bru
Pla del Bisbe. Vic. juliol 2008


* * *

14 de jul. 2008

Liverpool is not Catalonia


No facis als altres allò que desitjaries per a tu mateix.
Els altres poden tenir gustos diferents...
(Georges Bernard Shaw)

* * *

Repassant premsa endarrerida, llegeixo El 9 Nou de divendres, 11 de juliol. Quan arribo a l'apartat d'opinió (bústia), em trobo una carta amb el títol "Vic mai va ser Liverpool" signada per tres persones: Ferran Font Planella; Eduard Vila Serra i Ignasi Vilar Ricart.

No la reproduiré. Ni total ni parcialment. Em sembla més adient que els possibles interessats la llegeixin sencera, de principi a fi, o viceversa, perquè queda clar que la seva intenció està a mig camí entre l'ànim de polèmica i la sana impertinència. La prova és la frase final: "Serà una victòria i un plaer rebre contesta".

En síntesi, l'escrit qüestiona que el passat musical de Vic hagi estat prou consistent o brillant com per merèixer el qualificatiu de "Liverpool català". Els autors no amaguen les seves fòbies ni les seves fílies (Duble Buble versus Quimi Portet).

A partir d'aquí, el que vulgueu. Hi ha alguna passada de frenada, digna d'aquells que escriuen imaginant-se (anticipadament) la reacció d'un hipotètic lector. Tot i això, crec que llegir-la resulta profilàctic, perquè la discrepància que altera l'ordre de les convencions facilita la reflexió.

I així, ara mateix, que ja és tard, rellegeixo el text. Un reguitzell de noms propis emergeixen d'entre el discurs: Beatles, Echo and The Bunnymen, Elvis Costello, Pau Riba, Jaume Sisa, Ia & Batiste, David Bisbal o Charlie Parker. Buffet lliure...

Ja ho he dit, és tard, així que m'entaforo els auriculars i escolto Head on Pillow dels Miyagui. Un plaer important, personal, intransferible i noctàmbul. I penso que, efectivament, Vic no és Liverpool. No ho ha estat mai. Tampoc no és Dublin. No ho ha estat mai. Ni Kabul, ni Nashville, ni Benidorm, ni San Francisco, ni Canet, ni Reijkiavik, ni...
Càssum dena, no sé com no me n'havia adonat abans...

* * *
Fotografia: Josep M. Bru.
Beatletitelles a la Plaza de Oriente.
Madrid. Desembre 2007.

* * *

13 de jul. 2008

Me sabe grave

Caçador de castellanoparlants, en plena jornada de treball.
Se'ls reconeix fàcilment per la seva agressivitat i la mirada ferotge...


* * *

"Desde luego, el castellano está marginado...
en las comunidades laponas, nepalíes y en Turquía"

(José Luis García Sánchez, guionista i director de cinema,
preguntat sobre el "Manifiesto por una lengua común")

* * *

MONOFIESTO

Me sabe grave, pero puesto que ésto sólo lo voy a firmar yo, va a ser un monofiesto. O una mono-fiesta, party unipersonal. Así que vengo a decir que ante la angojante situación y cosciente del perillo que corre el castellano, lengua común donde las halla, el sotafirmante, mallor de edat y con uso de razón, quiere romper una lanza en su favor.

Y es que no hace falta tener la cola de paja para ver lo que no ocurre. El castellano está altamente amenazado. En éste país la situación es como para alquilar sillas: las panaderías se llaman flecas, así como los bizcochos panes de pellizco y aunque podemos discutir los flecos, éso son higos de otra cesta.

Pero se me ocurre una solución: como se habla poco castellano en la escuela y es necesario hacer otra hora, la tercera, todo y que muchos niños ya lo hablan por la calle y lo escuchan en la tele y en el cine y en el móvil y en la internet y en el ipuede y en otros sitios, pues que los niños y los jóvenes y hasta los universitarios hablen, en las medias horas de patio de mañana y de tarde, en castellano y así matamos dos pájaros de una treta.

Noia mostrant les seqüeles de l'atac del caçador de castellanoparlants abans retratat.
Tot i el meu interès en la seva recuperació i el seu interès en el meu interès, malauradament, amb les presses, no li vaig demanar el mòbil.
Me n'he penedit sempre...

Así lo solventamos de una vez casi bien por siempre. Y arreglados los dislates, también los pastorcillos pueden hacerse en castellano, que ya no viene de éso y si se trata de caja o faja, pues tiramos por el derecho, porque si no siempre iremos (o volveremos) haciendo y tanto hace, que por navidad se coge un buen gato y también un gallo, y lo mismo es, para el gallo, matarle que echarle una misa, por nocturna que sea. Para el gato no, que ya lo dice Alberto Llano, que era un gato y tenía siete vidas.

Y puestos a dispersar la niebla, que lo demás es envolver que hace fuerte, que Félix de Azúa y Fernando Savater, que esperan con velitas los patios en castellano, porque son los que revuelven las cerezas en este bateyhierve, pues que si la cosa se arregla y la amenaza afana el campo, que volverán a escribir de cosas huidizas o pasajeras y con mucha suerte, hasta divertidas, y no como ahora que tienen que emplear sus materias grises en tratar de temas preocupantes, cataclismos, desastres y fracturas lingüísticas varias.

Y Rosa Díez, que también anda en ésto, pueda así desocuparse de las preocupaciones del deslenguaje patrio y del desguace sintáctico y morfológico y, por fin, ocuparse de temas baladíes, como la crisis, la redistribución de la riqueza y el bienestar y la felicidad de los ciudadanos y las ciudadanas, ya sean ateos o talibanes; ceutís o catalanes; mudos o charlatanes.

Grup de castellanoparlants, intentant passar desapercebuts en un entorn hostil:
L'Hospitalet de Llobregat.

Pues eso, que si no es por empecinamiento, es que no se entiende por qué cinco sueldos un castellano no puede hablar en su lengua sin que mal le miren y peor le observen y le corran a gorrazos o le tiren piedras por la calle de plateros, lo que, como todo el mundo sabe, es el riesgo que corre alguien que en llegando al principado, hable, no se calle y en contumaz castellano se explaye.

Así pues, también hay alguna excepción, como el longanizero de la plaza del peso, que ése, por vender, lo mismo recita los precios en noruego, que los rotula en griego o que en los balcones pone salchichones. Pero como ya le dijo el poeta que tenia alma de cántaro y voz de aceituna: "Vuélvete a la cama, que ésto es la luna!"

Pues nopocomenos nada, que me sabe grave. Con más redobles que el tamborilero del brezo, aquí lo dejo y, por hoy, puestos a redoblar, toco el dos. Pero que quede limpio, proceloso, fijo y esplendoroso: tengánlo claro, andénse con cuidado, que el castellano, aquí, hoy, lo tiene muy, pero que muy cardado...

Cua de castellanoparlants davant les oficines del Consolat del Japó
de l'Hospitalet de Llobregat, tot esperant obtenir un visat d'asil lingüístic.
Al centre de la imatge, en primer pla, davant l'atenta mirada d'un funcionari del consolat,
una parella comparteix la seva preocupació per la llengua pròpia...

* * *
Fotografies: Josep Maria Bru
Saló del Manga. La Farga. L'Hospitalet de Llobregat.
31 d'octubre de 2004.
Amb el meu agraïment a tots els "mangueros" que van accedir a posar davant la càmera..
.
* * *

S'ha acabat

Si no t'equivoques de tant en tant, vol dir que no estàs aprofitant totes les teves oportunitats
(Woody Allen)

* * *

"Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar" és el titular d'El País de dissabte, 12 de juliol. Consta a la primera plana, destacat, sobre una fotografia impactant, brutal, referida a una altra notícia: la d'uns cadàvers arribats a La Gomera en una pastera procedent de la costa del continent africà. A continuació, abans de l'entrada de l'article i la derivació de la resta a la pàgina 10, més llenya: "Generalitat y ayuntamientos decidirán qué menores serán discriminados".

El titular és el de la notícia de la presentació de quatre Espais de Benvinguda Educativa (E.B.E.), feta pel conseller d'Educació conjuntament amb els alcaldes de les ciutats on s'instal·laran aquests espais: Reus (3) i Vic (1).


No seré jo qui defensi la iniciativa dels E.B.E. (Espais de Benvinguda Educativa), una actuació encara poc definida i que es vol posar en funcionament per al curs vinent. Penso que no s'han explicat (gens) bé i em queda el dubte de si hi ha o no un model dissenyat. No està clar si els E.B.E. comptaran amb recursos suficients; personal format i experimentat; quin serà el seu abast i quina serà la temporalitat de l'estada per part de l'alumne nouvingut.

Per descomptat, es pot criticar aquesta mesura tant com és vulgui. De fet, això ja ho estan fent associacions, sindicats i formacions polítiques. També és cert que cal donar respostes específiques a l'escolarització d'alumnes nouvinguts. I que cal fer-ho bé. Conec alguns professionals que treballen en aules d'acollida. I, almenys en els casos que esmento, déu n'hi dó la feina que fan...

Però la crítica, per ser una crítica honesta, cal que sigui rigorosa i objectiva. I el titular d'El País no ho és. I menys encara quan s'està parlant de la posada en funcionament experimental. D'informar d'això a titular que "Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar" hi va tot un món: informatiu, deontològic, educatiu, mediàtic i intel·lectual...


Pel que fa a mi, s'ha acabat. Ja fa molts anys que tinc una relació complicada amb aquest diari. El compro des del 1976, quan va aparèixer. Hi ha hagut molts dies, molts motius per ser-li "infidel", però també molts articles, suplements i col·laboracions per mantenir-me dins la quota de lectors.

S'ha acabat. Ja sé que és molt probable que això no li interessi a ningú més que a la meva quiosquera, però no compraré més aquest diari. Continuarà havent-hi continguts de qualitat, però -assumint la "minusculitat" del meu gest- em nego a ser còmplice d'algú que col·loca un titular inexacte, deshonest, tendenciós i pervers en portada...

Per molts dubtes que em generin els E.B.E. (que ja es veurà en que queden...), per poca confiança que em despertin determinades iniciatives i tot tenint molt clar que vivim en una societat amb clars trets de xenofòbia i racisme, no hi ha motiu per titular ara mateix que "Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar". A menys, és clar, que es vulgui continuar atiant, interessadament, reaccions subjectives i irracionals. I com que això és el que sembla, El País ha deixat de ser el meu diari. S'ha acabat.

* * *
Fotografies: Josep M. Bru
Fetes a l'exposició Apartheid, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el 20 d'octubre de 2007.
* * *

6 de jul. 2008

Crisis? What crisis? (2)


L'economia és com la meteorologia: relativament hàbil per explicar allò que ja ha passat; sospitosament complicada per explicar allò que està passant i especialment inútil per explicar allò que passarà...

(Melcior de Bru)

* * *

Fart de notícies sobre congressos, mocions de censura i esports diversos, avui m'he refugiat en les pàgines color salmó del diari que compro habitualment i amb el que mantinc una relació complicada. Vaig llegir, no fa gaire, una entrada de Josep Comajoan (per cert, dos Coma -Arnau i Josep- han fet un curiós reportatge dans le mètro: vaja parell de "frikiblocs", ja us imagino, ja, mòbil en mà, negociant amb el segurata rigorós...) i m'hi vaig sentir força identificat amb el que deia. Internet és, en aquest sentit, un bon quiosc: per contrastar, comparar i relativitzar...

Però parlava de les pàgines color salmó d'avui. Hi he trobat un llarg dossier sobre la crisi (sic) i en un article es recollia una lletania de frases lapidàries pronunciades per prohoms i prodones del país sobre l'anomenada "bombolla immobiliària".

No entrarem en massa detalls. L'article és una petita col·lecció de cromos triumfalistes pronunciats o escrits en diversos moments dels darrers anys, on abunden tòpics sobre el tema (auguris de crisi = hipòtesi infundada, alarmisme criticable, solidesa de la demanda, consistència de l'oferta... ) En resum, intents de desmentir la pretesa fragilitat d'una economia basada en l'especulació i en la construcció d'habitatges concebuts com a productes rendibles.

Tot plegat passa de puntetes i xiulant sobre el fet que, durant anys de bonança, un bé de primera necessitat, com és l'habitatge, ha quedat en mans d'un mecanisme pretesament racional (el mercat), que es mou per un criteri ben diferent: el benefici immediat, el qual, sovint, no ho és gens de racional.

D'aquests anys de creixement (que no desenvolupament) econòmic basat, fonamentalment, en la construcció, han quedat seqüel·les. Algunes físiques (transformació del paisatge, urbanització extensiva, ocupació de territori, traslació de població per motiu de preus, augment de la mobilitat,..) D'altres, ecològiques (increment de consums, transformació de l'entorn, cost energètic,..), però també econòmiques (concentració de riquesa, endeutament familiar, inutilitat de l'estalvi particular, ..) i socials (empobriment de determinats sectors de població, focalització de poblacions segregades, increment del conservadurisme ideològic...)

La conjunció de diversos factors té, i possiblement tindrà, més efectes a mitjà termini. No tot és, per descomptat, resultat de l'economia del totxo, però és clar que s'ha produit -en un entorn de laissez faire per part dels poders polítics, massa condescendents (i, de vegades, connivents) amb els poders econòmics- una colla d'efectes importants. I una clara asimetria en la distribució de la riquesa: uns (alguns) han guanyat (i molt); d'altres (molts) s'han endeutat (i molt), però també n'hi ha (força) que s'han empobrit (i molt).

En el recull de perles (i consti que ho dic amb ironia agredolça; n'hi ha alguna que m'afecta de forma indirecta, però personalment...) trobades al suplement salmó que abans esmentava, n'hi ha una de Carme Chacon. És de l'octubre de 2007, quan era ministra d'habitatge. La seva perla no és ni més grossa ni més cridanera que algunes altres, però contenia una afirmació contundent (i, a la fi, temerària i ruboritzant): "El nostre sector immobiliari és un dels millors del món. Vivim un aterratge o ajustament suau".

Bé, a la vista d'una perla, imagineu-vos el collar... Que ningú no s'estranyi després que hi hagi tanta premsa esportiva. Posats a elucubrar, almenys que no sigui amb coses importants...

* * *
Rambles. Barcelona. Setembre de 2007.
Fotografia: Josep M. Bru

* * *